La formació dels museus d’art i d’arqueologia a Catalunya ha estat un fenomen històricament recent. Es poden adduir alguns precedents remots a partir del segle xvi i algunes tímides manifestacions al llarg del xix, però la veritable construcció d’un patrimoni col·lectiu és un fet desenvolupat a partir de les primeres dècades del segle xx amb les activitats de la Junta de Museus. No hem tingut col·leccions reials o nobiliàries a partir de les quals fer grans museus públics. Per això, el col·leccionisme privat ha estat —i és— una llavor essencial de la nostra riquesa artística patrimonial. És ben coneguda la tasca d’alguns col·leccionistes, com ara Plandiura, Cambó, Sala o Marès, però ens falta un instrument més exhaustiu per fer visible l’amplada i la profunditat del fenomen, que abasti l’itinerari de les col·leccions que han passat al domini públic, per venda, donació o llegat, però també de les que, sempre dins l’àmbit privat, han perdurat o, al contrari, han desaparegut per herències o vendes successives. El present Repertori vol omplir aquest buit d’informació, ja que intenta recollir i posar en xarxa una sèrie d’informacions i notícies que han de d’identificar i fer visibles totes aquestes iniciatives individuals —i excepcionalment col·lectives— de recull i valoració del nostre patrimoni artístic i arqueològic. El gruix del projecte s’ocuparà de col·leccions i col·leccionistes ja desapareguts, però no renunciem a incorporar les que existeixen actualment, especialment aquelles que ja s’han manifestat mitjançant la creació de fundacions amb vocació de servei públic o aquelles altres que, romanent privades, han prestat peces a exposicions amb denominacions pròpies i no anònimes.
La història del col·leccionisme ja fa un parell de dècades que ha pres, en la bibliografia internacional de la història de l’art, un creixement molt significatiu. Entre nosaltres, aquesta mena de recerques han augmentat molt i ara ja són ben presents en la vida acadèmica universitària i també en forma de treballs de fi de màster i de tesi de doctorat. El projecte que presentem vol utilitzar, mitjançant un encàrrec específic, l’expertesa en aquest tema dels estudiosos de la universitat i dels museus i d’altres centres patrimonials. Des dels museus sempre s’ha considerat el tema de la procedència de les peces preservades per establir-ne l’origen, però sovint hom no anava més enllà en la valoració i l’estudi del perfil del col·leccionista. El Repertori vol justament rescabalar d’aquest oblit i fer evident com l’activitat col·leccionista respon a uns criteris de gust i de mercat, que són històricament canviants i que permeten una nova lectura crítica sobre el fet artístic i sobre el procés de la seva gradual valoració i patrimonialització. Catalunya ha estat i és un país amb una gran afició al col·leccionisme d’art i arqueologia, que ha valorat el seu patrimoni i s’ha esforçat en la seva defensa i preservació; la nostra intenció és la de fer visible aquesta poderosa tradició encara poc coneguda d’una manera precisa i individualitzada.
Posarem l’accent en els col·leccionistes, en la mesura que aquesta activitat normalment respon a un fet individual, o excepcionalment com una activitat de tipus familiar, però parlem també de col·leccions, per la paradoxal circumstància que n’hi pot haver sense col·leccionista en sentit estricte. Aquest seria el cas de les donacions dels fons de taller dels artistes (com és el cas del Museu Morera a Lleida, el Clarà, l’Aragay etc., o el de la majoria dels fons de fotografia) o de les col·leccions d’art corporatives (com ara les de La Caixa, el Banc de Sabadell o el Cercle del Liceu). Per això no es presenta formalment només com un diccionari de col·leccionistes, encara que finalment s’hi assemblarà molt.
Entenem que resultaria artificial la separació entre objectes artístics i arqueològics, ja que en la nostra tradició històrica aquest interès es va manifestar sovint orientat a ambdós àmbits de col·lecció. Cal recordar, a més, que no pensem només en les considerades arts majors —pintura i escultura—, sinó en tota mena d’especialitats artístiques en un sentit ampli, com ara armes, ferro, ceràmica, vidre, indumentària i teixits, ventalls, orfebreria, mobiliari, disseny, art de la pell, enquadernació, rellotges, numismàtica i medallística, miniatura, joguines i teatrins, etnografia i art primitiu, dibuix, gravat, cartografia, cartells, exlibrisme, ephemera, còmic, instruments musicals, fotografia, objectes relacionats amb el cinema, etc. Només deixem de banda les col·leccions d’història natural i d’instruments científics, que difícilment podem considerar artístiques i que responen a uns altres objectius de coneixement.
Bonaventura Bassegoda i Hugas
Membre de la Secció Històrico-Arqueològica
Institut d’Estudis Catalans
Francesc Fontbona
Membre de la Secció Històrico-Arqueològica
Institut d’Estudis Catalans